Joan Rangel va destacar en la seva presentació la importància del valors que es transmeten als mitjans, perquè s’ha de saber de què es parla i sobretot poder argumentar-ho bé. Segons Rangel “la relació de Catalunya-Espanya ha mostrat el seu desencís però surt la defensa de que Catalunya és una nació però també es defensa que Espanya no es una realitat aliena i això ens porta a parlar del federalisme com l’ideal per articular aquesta relació.” I ens va deixar algunes dades segons les darreres enquestes “de la població de Catalunya sols el 12% es senten només catalans i un 8% només espanyols i això vol dir que hi ha tres quarts de la població que volen una relació Catalunya-Espanya” i en base aquesta realitat s’ha de treballar però tenint en compte que “el polítics hem d’anar a l’arrel de les coses però per això hauríem de visualitzar molt més el nostre model, fer més pedagogia i comunicar millor el que volem”.

Juan José López Burniol en el desenvolupament de la conferència va deixar clar que “l’estat autonòmic en el que estem és un embrió de l’estat federal, i el federalisme és el que ens queda com a millor solució”. López Burniol va començar la seva exposició remetent-nos a la història més primitiva de la humanitat, incidint sobre l’ampliació del subjecte protagonista i sobre com tots els escenaris es van ampliant progressivament..de la vida en una cova, a un poblats i fins a les grans ciutats i encara es continua ampliant. Però ens va deixar ben clar que el problema polític continua sent igual a la caverna que a l’estat, son coses que no canvien per més que les circumstàncies i els escenaris variïn. “Nosaltres som articulacions jurídiques on els interessos individuals estan per sota dels interessos generals, i això passa sempre, tot i que estan en defensa de les particularitats” – deia Burniol.

Es un fet comprovat que generalment els països s’han reordenat històricament per les seves fronteres naturals i aquí per exemple, les unitats hidrològiques marquen la península ibèrica. “Amb el federalisme el que s’intenta es buscar un simple equilibri natural”es a dir, tenir en conte les fronteres natural per definir els estats. Fa molts anys que ja existia aquí la intenció d’unificació reduint regnes a la unitat d’Espanya però per anar bé caldria una unitat de caixa, i aquí mai hem tingut una única caixa, i aquest ha estat un problema de país, han hagut masses unitats de caixa. A més fins i tot va recordar que l’estat espanyol sempre ha estat un estat feble i la història ho demostra, s’han viscut masses anys de dictadures a Espanya, a un país que al llarg dels anys ha tingut diferents problemes però que ara l’únic problema que encara perdura és el problema català. “A Catalunya som carolingis perquè aquí va haver-hi feudalisme i a la resta de Espanya no i per això nosaltres som molt més europeus” puntualitzava Burniol, afegint que “Espanya per les seves fronteres naturals es projecta cap Amèrica que es la seva obertura natural i Catalunya més cap a Europa. A mé Catalunya som una comunitat amb personalitat històrica, i no totes ho son”.

López Burniol va explicar amb claredat els requisits d’un estat federal “les comunitats poden continuar decidint de lo que es seu (exemple Baviera) i l’estat central hauria de resoldre la resta de decisions mitjançant una institució que hauria de ser el Senat però reformat. Hem de tenir en compte que la relació de l’estat amb totes i cadascuna de les comunitats ha de ser igual per a totes, amb una relació idèntica entre tots i no por haver una comunitat amb més o menys valor que una altre. L’estat federal és simplement una varietat de l’estat unitari.” puntualitzat que “No puc acceptar la relació bilateral per prendre decisions, tot s’ha de ratificar en un senat que tingui la representació igualitària de tots.”

Analitzant les diferents formes de govern possibles, al mig ens queda el federalisme i la confederació segons Juan José López Burniol que tenia clar que no ens podem enganyar “una relació confederal, de tu a tu no la tindríem mai. Aquesta forma confederal o bilateral no funcionaria per l’efecte mimètic que té i sempre ha tingut Catalunya vers Espanya i tota la resta de comunitats voldrien el mateix que nosaltres.” Es a dir que ens queda el federalisme o l’autodeterminació, a lo que Burniol assegurava que “crec que sincerament la fractura ens perjudicaria amb lo que només ens quedaria el federalisme com a única opció clara”. I tot i que realment hi ha pocs federalistes convençuts, seria “la única fórmula” però caldrien un puntualitzar un fet important; “es necessitaria que Catalunya es defensés en una sola veu. Caldria una solidaritat catalana per defensar plegats tot un seguit de punts importants com son l’estructura de l’estat, el finançament, les grans infraestructures i l’administració de justícia.” I només cal que recordem l’editorial comuna, tot el que va aixecar...i això és lo important. “Ens fa falta aquesta mica més d’unitat en els grans temes. En qüestions tan cabdals hauríem de tenir una sola veu i ens hauríem de pronunciar ja.” assegurava Burniol.

Catalunya no oblidem que al s. XX ha guanyat la batalla a Espanya, amb un progressiva recuperació nacional catalana que ha estat notòria però que s’ha guanyat amb molts esforços de tots, però ara és el moment de començar a definir el que realment volem “El que Catalunya no pot fer es seguir en una situació de indefinició, Catalunya ha de decidir el que vol ser quan sigui gran, no podem estar sempre amb debats identitaris. Hem de ser capaços de buscar formes possibilistes perquè tot funcioni i la revolució política per anar bé hauria d’anar acompanyada pe la revolució social.”